3- Què podem fer nosaltres amb els residus que generem?

Cada dia generem més fem, contribuint així a que els residus esdevinguen un gran problema, però algunes solucions estan a les nostres mans. Des del moment de la compra fins al moment en que baixem la bossa de fem, podem posar en pràctica mesures senzilles que redueixen notablement tant el volum com la perillositat dels nostres residus.

Els residus domèstics: Un gran problema amb fàcils solucions:
REDUIR, REUTILITZAR, RECICLAR, RECUPERAR

Les societats humanes sempre han produït residus, però és ara, en la societat de consum, que el seu volum ha crescut de forma desorbitada. A més s'ha incrementat la seua toxicitat fins a convertir-se en un gravísim problema. Alhora, les reserves naturals de matèries primeres i les fonts energètiques disminueixen mentre els costos de la seua extracció augmenten i són motius de greus impactes ambientals i desequilibris socials. Estem immersos en la cultura de l'usar i llençar, i en els continguts de fem es troben l recursos que potser prompte trobarem a faltar.

Cada ciutadà genera de mitjana 1 kg. De fem al dia (365 kg. per persona i any). Aquests residus domèstics (Residus Sòlids Urbans, RSU) van a parar a abocadors de fem i incineradores. Bona part d'aquests RSU, el 60% del volum i 33% del pes de la borsa del fem ho constitueixen envassos i embalatges, en la seua majoria d'un només ús, normalment fabricats a partir de matèries primeres no renovables, o que, fins i tot, essent renovables s'estan explotant a un ritme superior al de la seua regeneració (p. ex., la fusta per a la fabricació de cel·lulosa), i difícilment reciclables una vegada s'han utilitzat. A més, hem d'afegir que en la llar també es produeixen residus derivats de pintures, dissolvents, insecticides, productes de neteja, etc., considerats residus perillosos perquè suposen un risc important per a la salut o el medi ambient, malgrat que només representen un petit percentatge dels RSU.

Tot aquest fem pot ser dut a abocadors, però això ocupa molt terreny i contamina sòls i aigües. Incinerar-lo tampoc és la solució ja que s'emeten contaminants atmosfèrics i es produeixen cendres i escòries molt tòxiques. Què podem fer, aleshores? Posar en pràctica la consigna de les tres erres, reduir, reutilitzar i reciclar, en aquest ordre d'importància. Aquest és, a grans trets, el panorama dels RSU, però no hi ha per què desesperançar-se. Actualment disposem de mecanismes per a no generar tants residus i recuperar els productes, així com per a introduir processos industrials més nets i ecològics. Però per a què les coses canvien, les ciutadanes i els ciutadans hem de responsabilitzar-nos i actuar, adquirint nous hàbits de compra, recuperant bons costums, exigint a empreses i autoritats mesures correctes i col·laborant amb elles quan les posen en pràctica.

4.1. Composició del fem domèstic

A- MATÈRIA ORGÀNICA

La matèria orgànica és el resultat dels residus procedents dels aliments (animals i vegetals). En l'Estat Espanyol es produeixen més de 7.000.000 de tones de residus orgànics. Si els desaprofitem, desperdiciem una gran quantitat de nutrients que si tornaren a la terra podrien disminuir l'empobriment a què estan sotmeses les terres agrícoles. Intentar retornar la riquesa a la terra amb fertilitzants d'origen químic (nitrat i fosfats) perjudica els sòls i contamina les aigües

B- EL PAPER I CARTRÓ

El paper està compost principalment per cel·lulosa, una fibra vegetal que s'extrau dels arbres. Són innombrables els objectes de consum que s'empaqueten amb paper o cartró, de forma que aquests materials representen el 20% del pes i un terç del volum de la bossa de fem. A més, els sobreempaquetats donen lloc a gran quantitat d'embolcalls superflus elaborats amb aquests i altres materials.

Encara que són de fàcil reciclatge, i de fet es reciclen en bona part, la demanda creixent de paper i cartró obliga a fabricar més i més pasta de cel·lulosa, el que provoca la tala de milions d'arbres, les plantacions d'espècies de creixement ràpid com l’eucaliptus o el pi en detriment dels boscos autòctons, i l'elevada contaminació associada a la indústria paperera.
A més, no tot el paper pot ser reciclat, els plastificats, els adhesius, els encerats, els de fax o els autocopiatius no són aptes per al seu posterior reciclatge.

C- ELS PLÀSTICS

El 14% del pes de la borsa de fem són plàstics, i en la seua majoria provenen d'envassos d'un sol ús i de tot tipus d'embolcalls i embalatges (ampolles de PVC o PET, bosses de polietillé, safates i caixes protectores de suro blanc...).

Els plàstics són hidrocarburs que provenen del trencament molecular (o cracking) de les naftes, unes substàncies de baix pes molecular derivades de la destil·lació del petroli. Tots els plàstics es poden incloure en dos grans grups, els termoplàstics i els plàstics termoestables. Els primers són plàstics que es fonen amb la calor sense sofrir modificacions químiques i poden ser reciclats mecànicament; els segons són plàstics rígids, no poden ser reciclats mecànicament i no es fonen per la calor sinó que aquest els produeix uns canvis químics irreversibles. Un 85% dels plàstics sintetitzats són termoplàstics (entre els quals es troba la immensa majoria dels quals s'utilitzen com envassos o embalatges), mentre que el 15% restant són plàstics termoestables.

Els envassos de plàstic no són biodegradables, no són reutilitzables i costen molt de reciclar. L'envàs de plàstic procedent de les escombraries domèstiques és un material que moltes vegades no es pot reciclar per processos mecànics perquè:

* La diversitat de plàstics existents dificulta moltíssim el seu reciclatge tant a nivell del cost de la recuperació com de la identificació del plàstic (per exemple, per a separar el PVC del PET)

* La brutícia amb la qual arriben els materials de les escombraries impedeix, en la pràctica, que el reciclatge del plàstic es puga portar a terme.

* A més, amb el plàstic domèstic reciclat normalment només es fabriquen materials de baixa qualitat com cossiols per a plantes, borses de fem, graneres, etc.

* D'altra banda, el reciclatge químic actualment està en fase de desenvolupament i, per tant, hi ha poca informació fiable ja que aquest tipus de reciclatge no està exempt de problemes ambientals.

Si els envassos de plàstic es duen a un abocador, ho ompliran fàcilment a causa del gran volum que tenen, i romandran allí durant moltíssims anys perquè no es degradaran; a més, els additius que contenen es poden desprendre fàcilment i migrar cap a les aigües subterrànies. Si en lloc de l'abocador es duen a incinerar, cal tenir en compte totes les emissions contaminants que es produeixen a l'incinerar qualsevol plàstic (encara que es posin els filtres adequats): des de grans quantitats de CO2 fins metalls pesats, o en alguns casos substàncies més perilloses que les quals s'han incinerat. Un dels plàstics d'ús més generalitzat, el PVC, produeix una elevada contaminació en la seua fabricació. Si finalment s'incinera produeix unes de les substàncies més tòxiques que es coneixen les dioxines i els furans.

Cal tenir en compte, que tots els plàstics es fabriquen a partir del petroli Per això en consumir plàstics, a més de col·laborar a l'esgotament d'un recurs no renovable, potenciem la gran contaminació que origina l'obtenció i transport del petroli i la seua transformació en plàstic.

D- ELS "BRICS"

El brik o el tetrabrik és un envàs mixt que es compon de tres materials diferents: 21 g. de cartró (procedent de cel·lulosa verge), 5,8 g. de plàstic polietilé i 1,4 g. d'alumini. Aquests materials estan disposats en 5 làmines superposades: 3 de polietilé, 1 d'alumini i 1 de paper Kraft d'alta qualitat (elaborat amb pasta verge). S'utilitzen per a l'envasat de sucs, aigua, vins, salses, productes lactis i altres líquids, per conservar bé els aliments i tenir escàs pes i una forma que facilita el seu magatzematge i transport. L'alumini s'utilitza perquè, com és un bon aïllant dels gasos i de la llum, no permet la deterioració dels aliments. Però, a pesar de les seues prestacions, és un envàs d'un sol ús que augmenta considerablement la quantitat de desaprofitaments. Els tetrabriks representen com a mínim un 2% del volum de les deixalles domèstiques i el seu consum va en augment (en l'Estat espanyol es produeixen 120.000 T/any de briks).

Impacte ambiental

Durant els anys 90, la Tetra Pak ha iniciat una sèrie de campanyes publicitàries en les quals predica el seu compromís ambiental. Però la realitat és que, per a mantenir la producció actual de tetrabriks de l'Estat espanyol, seria necessari talar 1.700.000 arbres per al cartró, extreure 25.200 T de bauxita per a l'alumini i milions de barrils de petroli per a l'etilè. La fabricació d'aquest envàs suposa també un gran balafiament energètic: per a elaborar-lo necessita 1 Tona Equivalent de Petroli (TEP) per T produïda, en contrast amb les 0,301 TEP del vidre verge i les 0,221 TEP/T del vidre reciclat.
En relació a l'aigua, el consum d'aigua utilitzada durant la fabricació del tetrabrik és quatre vegades superior que el qual s'utilitza per a una ampolla de vidre. Per a transportar les matèries primeres a la fàbrica d’Arganda del Rei (Madrid), on es troba l'única factoria productora dels tetrabrik de l'Estat, es recorren milers de km ja que la pasta de cel·lulosa es duu d'Escandinàvia, el petroli d'Orient Mitjà i l’alumini preferentment del Brasil
El tetrabrik no és reutilitzable. Respecte al seu reciclatge, l'empresa Tetra Pak va arribar a un conveni amb la paperera NESA, segons el qual la fàbrica de NESA d'Alfara d'Algímia (València) recupera el cartró dels tetrabriks per a fer paper Kraft, però actualment no es recuperen ni el polietilé ni l'alumini. Segons dades de la mateixa NESA, actualment aquesta paperera recicla poc més del 5% dels tetrabriks que es consumeixen en tot l'Estat espanyol, amb un cost que oscil·la entre 9 i 10 pessetes per kg. de tetrabrik reciclat.
Una vegada en les incineradoras, el cartró blanquejat amb clor que conté el tetrabrik, pot provocar emissions de compostos organoclorats, àcid clorhídric i grans quantitats de CO2 en l'aire. Si la destinació final és l'abocador, els compostos resultants de la degradació del brik van a parar a les aigües subterrànies

E- LES LLAUNES

Els metalls en el seu conjunt representen el 11'7% del pes dels RSU i el 4'2% del seu volum i, en l'actualitat, la majoria són llaunes. Fabricades a partir del ferro, el zinc i, sobretot, l'alumini, s'han convertit en una autèntic problema en generalitzar-se la seua ocupació com envàs d'un sol ús.

Impacte ambiental

Fabricar una tona d'alumini suposa:

* Extraure de 4 a 5 T de bauxita procedent d'extraccions a l'aire lliure que generen molts residus i provoquen la deterioració de rius i aquífers.

* La seva fabricació té un cost energètic de 15.000 Kw/h per cada tona d'alumini (3 vegades superior que el qual es necessita per a fabricar 1 T d'acer).

* Emissió a l'atmosfera de vapors de quitrà, 30 kg. de dióxid de sofre i 4,5 kg. de fluoramina.

La indústria de l'alumini està considerada una indústria molt contaminant. Amb l'extracció de la bauxita ja es dóna una degradació gairebé irreversible del paisatge (destrucció de grans zones de l’Amazonia) i es produeixen grans emissions de pols. Durant el procés de l'obtenció de l'alumini es produeixen emissions de dióxid de sofre (causant de la pluja àcida), de vapors de quitrà i de fluoramina, un gas àcid que és molt perjudicial per a la salut perquè provoca alteracions dels ossos, els ronyons i els cabells. A més, el procés de fabricació de l'alumini necessita molta energia.
D'altra banda, les llaunes d'alumini no són reutilitzables. Durant el procés de reciclatge de l'alumini es genera pols i compostos de flúor i clor (aquestes emissions representen només un 5% de les quals s'emeten per a obtenir l'alumini primari). A més, els desaprofitaments bruts de l'alumini s'han de netejar amb sal abans de fondre'ls: per a cada tona d'alumini reciclat es genera mitja tona de residus de sal per a dipositar en les escombraries.
Igual que la llauna d'acer, la llauna d'alumini és un clar exemple de la cultura de l'usar i llençar, ja que comporta uns hàbits que afavoreixen l'abandó immediat de la llauna en qualsevol lloc. Malgrat tot, si la llauna d'alumini va a parar a l'abocador, és molt probable que perdure sense degradar-se, ja que és inoxidable; si va a la incineradora, es produiran emissions de metalls pesats en l'atmosfera i una resta de cendres i desaprofitaments rics en metalls pesats.

F- EL VIDRE

Per a produir els envassos de vidre s'utilitza una tecnologia relativament simple i coneguda des de fa segles. Els materials bàsics per a la seva producció són l’arena de quars, el carbonat de sodi (Na2C03) i la pedra calcària, tots ells molt abundants en la naturalesa. El vidre és un material que té excel·lents propietats com envàs, a causa de la seva estructura iònica, que fa que els seus insterticis moleculars siguen més petits que la majoria de les molècules gasoses (la qual cosa impedeix el pas de qualsevol gas). A més, la pedra calcària li dóna una gran resistència enfront dels agents atmosfèrics. Tot això fa que el vidre:

* Siga inalterable químicament, i que no necessite de la incorporació d'additius.
* Siga molt resistent a la corrosió i l'oxidació.
* Siga impermeable als gasos.
* Puga reutilitzar-se per a ús alimentari una mitjana d'entre 30 i 40 vegades.
* Puga reciclar-se el 100% com matèria primera.

El vidre és un material reutilitzable i 100% reciclable. Si per a fabricar un envàs de vidre s'utilitza vidre reciclat en un 90%, es pot estalviar fins un 75% de l'energia que es necessitaria si s'utilitzés vidre verge. El reciclatge dels residus generats en la pròpia planta durant la fabricació es realitza des de fa molts anys; en canvi, la recollida i el reprocesament del vidre de postconsum és molt més recent. De totes maneres, té com inconvenients la seva fragilitat i el seu elevat pes.

Impacte ambiental

El primer impacte ambiental que es produeix és el de l'alteració del paisatge per a obtenir l’arena i la pedra calcària de les pedreres (materials que, de totes maneres, no corren risc d'esgotar-se). A més, les operacions de preparació i transport d'aquests materials a la fàbrica tenen unes despeses importants d'aigua i electricitat, i contaminen l'aire de pols. Malgrat tot, per a fabricar 1.000 kg. de vidre es necessiten 1240 kg. de matèries primeres (molt menys material en comparació de l'alumini, el plàstic o l'acer).
El rentat i emplenat d'ampolles produeix un cert impacte ambiental, ja que per a netejar i esterilitzar les ampolles, s'utilitzen lleixius i tensoactius que van a parar a les aigües residuals.
Els envassos de vidre es poden reciclar al 100%, però no oblidem que, en el seu reciclatge també es gasta energia i es contamina, el que és un malbaratament tractant-se d'alguna cosa que perfectament podria ser reutilitzat una vegada i una altra, abans de reciclar-los.
És necessari tornar a la vella pràctica de la devolució del casc reutilizable. Per a simplificar-la seria convenient que els envasadores estandarditzaren les botelles.

G- LES PILES

Presenten un elevat potencial contaminant, especialment a causa del mercuri i altres metalls pesats que contenen, molt especialment la majoria de les piles-botó. Una sola d'aquestes piles pot arribar a contaminar fins 600.000 litres d'aigua. Les piles corrents, si bé no són tan nocives, tampoc són bones per al medi ambient. Totes les piles contenen metalls tòxics, com cadmi, plom o mercuri. El mercuri és extremadament perillós per a la salut humana i per al medi ambient. Si barregem les piles amb la resta dels residus ho vam contaminar tot, i no podrem aprofitar res. Si aquestes són incinerades, encara són més perilloses per que generen vapor de mercuri.

H- RESIDUS PERILLOSOS

Encara que signifiquen poc en pes i volum dintre dels RSU, l'elevada toxicitat de molts productes de neteja, medicaments, piles, insecticides i fitosanitaris obliga a considerar-los al marge. Bona part dels desinfectants, lleixiu, detergents, desengrreixants, blanquejadors, desatascadors, i altres productes de neteja que es consumeixen en la llar acaben en el desguàs de la pica, contaminant greument les aigües residuals i dificultant el seu tractament en les depuradores. A més, sempre queda una resta en l'envàs que normalment acaba en el fem. Un altre tant ocorre amb els els productes de bricolatge (dissolvents, decapants, vernissos, coles i pegaments, productes anticarcoma, etc.) que a la seua elevada toxicitat uneixen el fet de ser inflamables i contenir, en alguns casos, metalls pesats com el mercuri, el plom o el cadmi, molt contaminants.
Més perillosos encara són els insecticides i herbicides els quals emprem en les nostres cases i jardins ja que es tracta de veríns, com els organoclorats i els organofosforats, substàncies tòxiques que poden afectar greument a la salut humana (al·lèrgies cròniques, càncer, anorèxia, afebliment muscular, etc.). Poden romandre durant anys en l'aigua i els sòls. En ésser bioacumulatius, els éssers vius en contacte perllongat amb aquestes substàncies corren unaalt risc de sofrir intoxicacions a llarg termini. A més, poden passar fàcilment d'un organisme a un altre a través de la cadena alimentària.
Els aerosols, que correntment s'empren com difusores de tot tipus de productes comporten dos impactes nocius: el risc d'explosió per pressió, perforació o calor; i la destrucció de la capa d'ozó a causa dels gasos propulsores. És veritat que els CFCs que habitualment contenien aquests aerosols s'estan substituint per altres gasos, però aquests substituts o bé són més inflamables i explosius, com el butà o el propà, o bé també danyen, encara que en menor amidada la capa d'ozó, com el HCFC.
Molts medicaments, en rebutjar-se per estar caducats o haver acabat el tractament constitueixen una important font de contaminació, pel que deurien ser objectiu d'una recollida específica.

Per finalitzar, ací podeu llegir una monografia sobre embalatges

CONTINUA

Pàgina principal de CTMA