4- Estudis dels principals medis sedimentaris
Com a conseqüència dels processos que caracteritzen la geodinàmica externa s'origina un modelatge del relleu . El tipus de modelatge resultant vindrà condicionat per una sèrie de factors com són:
- El tipus d'agent geològic extern que actue en la zona.
- El clima, que condicionarà l'agent geològic predominant en la zona.
- La litologia o natura de les roques.
- L'estructura o disposició que presenten les roques .
El paisatge és el resultat, per una banda, dels agents erosius, l'activitat dels quals ve regulada pel clima de cada regió (sistemes morfoclimàtics). Pel altra banda depén de les roques que predominen en l'àrea i de l'existència d' estructures generades pels processos tectònics
4.1 El medi glacial
http://es.wikipedia.org/wiki/Glaciar
http://alerce.pntic.mec.es/~mala0017/
1- Condicions ambientals i distribució del medi
L'ambient glacial ve caracteritzat per baixes temperatures al llarg de tot l'any (Tm < 0ºC) , a més de precipitacions suficients. Les glaceres es formen i persisteixen als llocs on les nevades hivernals són tan abundoses que la fusió estival i l'evaporació no les poden fer desaparèixer
2- Descripció:
Les glaceres són masses de gel que, sota la influència de la gravetat, es desplacen a partir de les zones d'acumulació de neu fins a arribar a un moment en què es produeix la fusió del gel. Aquest procés de pèrdua es diu ablació . Les glaceres avancen fins que els seus fronts assoleixen una posició on l'acumulació està equilibrada amb l'ablació. En altres ocasions les glaceres finalitzen als mars i enormes masses de gel s'hi desprenen i formen els icebergs.
Tipus de glaceres :
1* Casquets de gel o Inlandsis situats en zones continentals amb un nivell de neus perpètues molt baix i on el gel es desplaça radialment cap els marges amb un moviment molt lent. Cobreixen una dècima part dels continents (Groenlàndia i l'Antàrtida). La fusió total d'aquests mantells de gel, que poden arribar a tenir fins a 3.000 m de gruix, elevaria el nivell actual del mar uns 60 m.
2* Glaceres alpines o de muntanya que ocupen les valls de serralades que s'alcen per damunt del nivell de neus perpètues. Són més localitzats i es troben en zones on la seua T m anual < 0ºC. Hi trobem tres zones diferenciades:
- El circ o zona d'acumulació de la neu situada a la capçalera de les valls.
- La llengua o riu sòlid que es crea quan baixa el gel acumulat al circ. Com a conseqùència de les deformacions a les quals està sotmés el gel en moviment, la superfície d'aquest es trenca i forma una sèrie d'esquerdes i fissures profundes ( crevasses i seracs ).
-El front o zona on es fon la llengua de la glacera i es dipositen els materials arrossegats que formen les morrenes.
3- Agents:
L'agent principal de les glaceres és el gel que prové de la transformació de la neu. El gel és un material fràgil que es trenca quan és sotmès a un esforç sobtat, però que té un comportament plàstic sota un esforç perllongat i que no supere el seu límit de ruptura, amb tendència a deformar-se i desplaçar-se cap avall. La velocitat del gel a les glaceres fluctua entre uns pocs metres i 10 Km/any.
4- Processos geològics.
Les glaceres són un agent modelador del paisatge. En conjunt els processos destructius (erosió) predominen sonre els constructius (sedimentació).
4.1 Erosió glacial .
L'acció erosiva opera mitjançant dos mecanismes:
++ Abrasió o desgast del substrat o llit rocós originada per la gran pressió que exerceix el gel en lliscar sobre les parets i fons de la vall glacial; aquesta fricció suposa un poliment de les roques de la vall. Aquesta acció erosiva és afavorida pels fragments que transporta la massa de gel: els més menuts actuen com el paper de vidre, mentre que els més grans produeixen una sèrie d'esquerdes i solcs característics en la direcció de moviment del gel.
++ Arrencada dels materials del propi subtrat (llit glacial) i de les parets del circ i la vall. El gel arrenca les protuberàncies de la roca viva.
4.2. Transport
El transport dels fragments és causat per la gravetat i per la pressió exercida per la massa de gel acumulada més per damunt. La glacera transporta una sèrie de materials detrítics procedents dels despreniments dels vessants del circ i de la vall i dels blocs arrencats del fons i les parets. Les glaceres , a diferència dels rius, no classifiquen els materials transportats en funció de la seua grandàri a. El terme morrena s'utilitza tant per referir-se als materials transportats pel gel, com als que són definitivament dipositats. En distingim diferents tipus: De fons , superficials , laterals , central i interna . En el front de la glacera, a la zona d'ablació se situa la morrena terminal o frontal
4.3. Sedimentació
La sedimentació té lloc en fondre's la massa de gel, encara que molts fragments continuen el seu transport amb l'aigua que s'ha format. Els sediments deixats per la glacera també reben el nom de til·lites . Es tracta de sediments inmadurs : es presenten sense estratificació de forma caòtica; no hi ha cap selecció en funció de la seva grandària i els fragments presenten formes anguloses.
Fig : Textura d'una til·lita
5- Estructures resultants de l'acció glacial
a- Formes erosives:
* Roques polides : es tracta de superfícies de fons o laterals de la vall uniformitzades pel desgast originat pel pas del gel.
* Estries i solcs amb direccions característiques, ocasionades pel material transportat per la glacera que exercí una forta pressió contra les parets i fons de la vall. La diferència entre aquests dos termes ve donada per la seua magnitud.
* Valls en U . Es tracta de valls excavades pel gel, d'ample fons i parets laterals de fort pendent, amb valls afluents penjades que ens indiquen el nivell màxim assolit per la llengua de gel. Ací teniu una foto magnífica
Fig: Evolució d'un medi ambient glacial: a) Relleu fluvial previ a la glaciació. b)Període glacial. c) Període postglacial
* Circs : Grans amfiteatres o zones de capçalera d'antics cursos fluvials. Els circs es troben coronats per cims abruptes de forma piramidal - horns - amb arestes molt marcades. Foto del circ del Vignemale (Pirineu)
* Llacs de circ o cubetes de sobrexcavació ( ibones ). Es tracta de zones de circ on va haver una gran acció erosiva a causa de la quantitat de gel existent i de l'existència d'un llindar rocós que actuà com a barrera. FOTO
* Fiords. Es tracta de valls sobreexcavades i que arriben a la costa per dessota el nivell actual del mar: Són el resultat d'un procés erosiu produit en una època glaciar i la posterior transgressió marina en finalitzar la glaciació. Fiord de Geiranger a Noruega
b- Formes sedimentàries
Els sediments més importants del medi glacial, i els únics sedimentats directament apartir del gel són els tills o morrenes (s'anomenen tills els sediments glacials sense consolidar i til·lites els tills ja consolidats); estan constituïts per clastos i graves de grandària variable, inclosos en una matriu arenosa o argilosa
Blocs erràtics : Grans blocs transportats a la superfície de les glaceres i que, en desaparèixer el gel, han quedat dipositats sobre una zona que sovint presenta roques de composició molt diferent. FOTO
Al moment de màxima extensió d'una glacera, el seu front pot haver romàs més o menys estable un temps prou llarg per a formar una acumulació de materials que constitueix una morrena terminal. FOTO
Medi periglacial
S'entén per clima periglacial aquell en què els mantells de gel són discontinus i predomina la formació de gel i desgel. La distribució geogràfica d'aquest medi ve condicionada per l'existència de zones elevades amb Tm <0ºC durant alguns mesos ( - 4ºC i + 4ºC) o zones de latitud alta (nord de Sibèria, Islàndia)
L' acció periglacial ve determinada pels canvis de volum de l'aigua intersticial, resultat de les succesives alternàncies entre gel i desgel . L'aigua que es congela a les esquerdes i fissures de les roques compactes realitza un efecte mecànic de gelivació , el qual meteoritza les roques i les transforma en fragments de gelivació , la forma i grandària dels quals venen determinats per les diàclasis preexistents. Formen les anomenades tarteres o pedreres FOTO
Altres processos relacionats amb el medi periglacials són la reptació i les colades de fang provocades pels processos de desgel
4.2. Les aigües subterrànies. El medi càrstic
Les aigües subterrànies són aquelles que es troben sota la superfície i provenen en la seua major part de les aigües superficials que s'hi infiltren. Les aigües subterrànies poden acumular-se o circular sota la superfície. No realitzen un veritable modelatge, a excepció de quan actuen sobre roques carbonatades. La infiltració de l'aigua des de la superfície està condicionada per la permeabilitat de les roques, la topografia (pendent , factor -) i la vegetació (factor +)
La permeabilitat d'un material és la propietat de deixar passar fluids a través d'ella; al seu torn, depén de dos factors:
* La porositat o relació existent entre la mida de les partícules que formen una roca i els buits existents entre aquestes. Generalment, quan més porosa és una roca, és també més permeable (conglomerats, gresos); això no passa sempre, ja que els buits han d'estar intercomunicats i tindre un cert diàmetre. Un cas especial és el de les argiles les quals, tot i ser molt poroses, són impermeables ja que els seus porus són microscòpics i sense comunicar-se entre si.
* Grau de fracturació de les roques . Poden haver roques poc pososes o impermeables com el granit o la calcària que permeten la circulació d'aigua pel seu interior a causa d'una sèrie de fractures i esquerdes (diàclasis, falles).
Les aigües d'infiltració hi davallen lentament per gravetat, movent-se entre els porus, esquerdes i intersticis de les roques. Quan l'aigua arriba a una capa impermeable no continua baixant i s'acumula tot formant un aqüífer . El nivell que assoleix l'aigua a l'aqüífer s'anomena nivell freàtic i experimenta variacions en funció de la climatologia de la regió. En èpoques de molta pluja pot assolir la superfície i embassar el terreny. Altrament, en èpoques de sequera prolongada, l'aigua del subsòl es va evaporant i , com a conseqüència, disminueix el nivell freàtic de l'aqüífer.
Hi podem distingir tres zones:
+ Zona no saturada o d'aireació , la qual mai no està xopa d'aigua, però a través de la qual s'infiltra l'aigua. Resten porus plens d'aire. Una part de l'aigua és retinguda pel sòl i absorbida per les arrels de les plantes.
+ Zona de saturació intermitent , variable en funció de les condicions climatològiques.
+ Zona de saturació permanent . Tots els porus es troben plens d'aigua.
En qualsevol punt on la superfície terrestre talle el nivell freàtic, les aigües subterrànies eixen a la superfície i originen les fonts i brolladors
Un oasi és una depresió d'una zona desèrtica, propera al nivell freàtic on surgeix l'aigua subterrània.
S'anomena aqüífer lliure aquell que només és limitat inferiorment per una capa de roca impermeable, i aqüífer captiu aquell que és limitat superior i inferiorment per capes de roca impermeable.
El medi ambient càrstic
Aquest medi ambient es presenta en roques sedimentàries on l'aigua pot produir erosió subterrània i origina un relleu característic anomenat carst , nom que ve d'una regió d'Eslovènia-Croàcia dominada per les roques calrbonatade
1- Condicions climàtiques
Tot i que el factor predominant és el litològic, també hi influeixen uns altres: la carstificació és més activa en les regions humides que en les seques i en zones amb escassa cobertera vegetal que en zones de vegetació abundant.
2- Agent
L'agent que hi participa és l'aigua superficial que s'infiltra a l'interior de les roques. Aquesta aigua porta dissolta una quantitat de que produeix la formació d'àcid carbònic que serà el responsable de l'erosió de les roques:
H2O + CO2 
H2CO3
Si es disposa de suficient diòxid de carboni, la reacció es desplaça cap a la dreta, i si aquest s'elimina, cap a la esquerra.
3- Processos erosius
El principal procés erosiu és la dissolució de la calcària per part de l'aigua acidulada. L'aigua transforma el carbonat de calci de la calcària que és insoluble en bicarbonat que es soluble i viatja dissolt amb les aigües subterrànies:
dissolució
CaCO3 + H2 CO3 2 HCO3 + Ca++
precipitació
El transport es fa, fonamentalment, en forma de dissolució, encara que quan el carst estiga més desenvolupat es podrà trobar també transport en suspensió, saltació i arrossegament. El progrés de la dissolució cap a zones profundes té lloc per la percolació de l'aigua a través de diàclasis i fractures de la roca.
Sedimentació
Atés el caràcter reversible de les reaccions abans esmentades poden tenir lloc reaccions de precipitació. Els processos de sedimentació es produeixen segons la reacció inversa a la erosiva, és a dir, la precipitació del bicarbonat al carbonat. A l'interior de les cavernes l'aigua, en cedir CO2 a l'aire (en té menor proporció que l'aire atmosfèric), precipita el CaCO3 en forma de estalactites i estalagmites , colades etc. Aquesta precipitació es pot donar també a les surgències i fonts on, per causa de la utilització de CO2 per les plantes que hi viuen, s'afavorirà la precipitació del carbonat a sobre d'elles, la qual cosa originarà les tosques calcàries . Un altre aspecte que pot produir la precipitació del carbonat és la cimentació de roques detrítiques.
Estructures càrstiques
Les formes desenvolupades en aquests processos es poden dividir segons la seua condició superficial o subterrània (exo- i endocàrstiques) i dins d'aquestes, si són de precipitació (constructives) o d'erosió (destructives)
Formes exocàrstiques destructives
- Rascler ("lapiaz") : Solcs i canals produïts per dissolució a la superfície de la roca en superfícies sovint sense vegetació.
- Dolines i poljes : Es tracta de diferents tipus de depressions on s'infiltren o acumulen les aigües d'escorrentia:
Formes constructuves exocàrstiques
- Les tosques calcàries són concrecions calcàries originades per la precipitació subaèrea del carbonat, amb la intervenció d'éssers vius (bacteris i vegetacio). Són típiques de zones de surgència i, molt sovint, queden visibles les restes vegetals: en precipitat el carbonat sobre les plantes, la vegetació mor i és substituïda per una de nova, la qual serà posteriorment petrificada de la mateixa manera, tot formant una "cascada de pedra". Cal tindre present que aquestes plantes que viuen a les cascades i surgències consumeixen CO 2 per poder realitzar la fotosíntesi, fet que facilita el desplaçament de la reacció cap a la precipitació
Formes endocàrstiques
Destructives
La seua localització i desenvolupament ve lligat a l'existència de fissures i fractures de la calcària. Les formes endocàrstiques constitueixen una complexa xarxa de simes i galeries.
Els avencs o simes són conductes verticals o prou inclinats que suposen la connexió entre les aigües superficials i les subterrànies, per la qual cosa es poden considerar com a estructures mixtes exo-endocàrstiques
Les cavernes i galeries són conductes subterranis originats per l'aigua subterrània que poc a poc va eixamplant les fissures, plans d'estratificació o les diaclases. La seua grandària és molt variable, normalment quílòmetres, s'originen tant per dissolució com per esfondrament.
Formes constructives
Espeleotemes : Constitueixen un conjunt variat de dipòsits de precipitació que s'originen a l'interior de les cavernes i galeries situades per damunt del nivell freàtic. La precipitació de la calcita origina una gran quantitat d'estructures de formes variades com les estalactites que pengen del sostre i presenten una estructura concèntrica, les estalacmites que es formen al sòl. Altres estructures s'originen a les parets (colades, cortines, òrgans) o per la unió d'altres com les columnes
FOTO d'una caverna amb estalactites i estalagmites
